El tret d’inici del Festival Vida al Final de la Vida ha tingut lloc a Gràcia, a l’auditori de la Biblioteca Jaume Fuster. Encara faltaven 15 minuts per l’inici de la xerrada i l’Auditori ja s’anava omplint de gent. A les cares: il·lusió i ganes d’inaugurar aquesta primera edició.

El Pol Izquierdo, periodista, ja feia estona que seia a la seva cadira i repassava les notes que tenia a la llibreta i a l’ordinador per moderar l’acte. I ben puntuals pugen a l’escenari Espartac Peran, autor de “Tres desitjos abans de morir” i “El secret de la calaixera”, Cristina Llagostera, autora de “Morir con amor”, i Soledad Romero, autora de “El maravilloso libro de la muerte”. 

El que des de fora pot semblar una xerrada per promocionar tres llibres acaba convertint-se en una conversa que es fa curta sobre com vivim i acompanyem el Final de la Vida, i com en podem parlar entre nosaltres, i cap als infants. I potser és la imatge equivocada que tenim la gran majoria de persones sobre la mort, però ens creuràs si et diem que ahir a l’Auditori de la Biblioteca Jaume Fuster vam riure? 

Una pregunta inicial d’en Pol cap a les convidades: què us ha portat a escriure aquest llibre? Per què ho heu fet? Soledad Romero explica que escriu llibres per a infants de diferents temàtiques. Ella no és experta en la mort, però el fet de perdre una persona estimada la va fer reaccionar. Sempre busca qualsevol excusa per tenir una bona idea per fer un llibre i d’aquí va néixer el seu interès. Investigant, va veure que hi havia pocs continguts per a infants que parlessin directament de la mort, els pocs continguts que hi havia parlaven del dol, però no directament de la mort. Per això amb el seu llibre vol refrescar i una cosmovisió de la mort. 

Per Cristina Llagostera el fet de ser psicòloga i experta en cures pal·liatives l’ha marcat molt. Explica com viu tractar amb la mort des de primera línia i com és d’important participar en un festival on parla de la mort. La seva professió és totalment vocacional. És una experiència dura amb la qual aprèn dia rere dia, i va ser aleshores quan va preguntar-se com podia transferir tots aquests coneixements a la resta de la població. Al llibre, no parla la seva part com a psicòloga sinó que pretén donar veu a familiars i amistats que han acompanyat processos de mort i de com poder transformar el patiment i el dolor, en tranquil·litat, pau i acceptació. És a dir, de com aconseguir cert benestar dins d’una situació tan difícil. 

L’Espartac Peran és periodista i no volia parlar de la mort basant-se en les seves pròpies experiències ni en la seva història o el seu patiment. És així com neix “Tres desitjos abans de morir”, una proposta que t’acompanya quan tens una pèrdua, un llibre que t’abraça. El llibre és un homenatge a totes les persones que han perdut a algú.

I la mort és un tabú? Com que estem molt aferrades al fet de viure, ens costa acceptar la transitorietat i la mort? Les tres ponents ho tenen clar: no pots convertir la malaltia en un enemic i, alhora, veure com alguna persona que estimes s’apaga és molt dolorós. 

Per la Soledad, les persones adultes ens estem alliberant del tabú de la mort, però que a l’hora de parlar-ne amb els infants, amb els nostres fills i filles, no ho tenim gens normalitzat. Hi ha poca informació per a infants i quan va a fer xerrades a escoles, s’adona que els infants tenen moltes preguntes per resoldre de temes dels quals ningú els n’ha parlat. La Cristina Llagostera afegeix que és una victòria que recentment, tant escoles com famílies, busquin assessorament per parlar de la mort, i que és així com s’avança a normalitzar la mort i parlar-ne. A més, afegeix si el tabú és sobre la mort o sobre el dolor emocional que provoca la mort. La Soledad explica la mort als infants de la manera més natural que ha sabut i que ha trobat. La mort forma part del cicle natural de la vida, és un trànsit que renova la matèria vella i dona pas a la matèria nova. Per ella, també és important parlar de la mort de manera descriptiva, amb molta naturalitat i senzillesa, ja que és tan natural morir com néixer.

L’Espartac afirma que amb el seu conte “El secret de la calaixera” pretenia “adoctrinar” als infants parlant de la mort, però que finalment va adonar-se que el llibre podia ser d’ajuda també per als adults, per donar-los una eina que els facilités poder parlar de la mort amb infants. A més, afegeix que l’exemple més palpable sota el que sosté l’afirmació que per ell, parlar de la mort no és un tabú, és quan fa xerrades presentant els llibres: les sales acostumen a estar molt plenes i la gent té predisposició a escoltar, sentir i aprendre sobre la mort. Perquè… parlar de la mort, no hauria d’estar lligat a fer-ho sempre amb colors foscos i des de la tristesa. També es pot parlar de la mort amb un somriure. Recordar és molt bonic. Potser és un tabú que hem comprat com a societat? Ens hem deixat comprar tot el que envolta la mort. És fent una comparació amb com vivien la mort els nostres avis i com la vivim avui en dia que Espartac Peran tanca aquest bloc. 

El moderador Pol Izquierdo va aprofitar el moment de confiança que es respirava a la Biblioteca per compartir com va viure ell els darrers 7 dies acompanyant la mort del seu pare. Què li passa a la gent quan està en aquest trànsit final? Sempre penses com moriràs, que no vols patir, que no vols tenir dolor… Cristina Llagostera s’anima a respondre. No deixa de ser un moment dur, però alhora molt íntim. Ella s’ha trobat amb múltiples experiències: des de gent que mor sense voler morir, amb ràbia i patiment, i d’altres on aquest patiment es transforma en pau, i llavors l’entorn també ho agraeix. És trist, no ens enganyarem, però també és bonic poder acompanyar una persona que està morint en un moment tan important. Com a familiars, hem d’intentar buscar on està el patiment i reduir-lo al màxim possible. 

El següent bloc va tractar sobre què ens aporta pensar sobre la mort. En Pol hi ha pensat arran de les pèrdues properes que ha viscut, i també, no ens enganyarem, a mesura que els anys van passant i que s’adona que no viurà eternament. Espartac ha connectat amb el privilegi de viure. Per ell és essencial gaudir i agafar-se a la vida, tenir consciència de la vida, i, per tant, de la mort. Fa un paral·lelisme quan molta gent diu “Ostres, quina murga els dilluns”. Però, i si et diuen que serà el darrer dilluns que viuràs? Pel periodista també és essencial no fer-nos murs al voltant de la mort i poder explicar a les persones del nostre voltant com estem o si patim alguna malaltia. No preguntem a algú que sabem que té una malaltia per no incomodar, i a la vegada no ens ho expliquen per no generar molèsties. Probablement, si creem un espai per parlar-ne, la persona estimada ho agrairà perquè, per fi, podrà compartir amb algú aquella experiència que està sent tan dolorosa. Trenquem el fet de no parlar de la mort. Sovint diem “t’acompanyo en el sentiment”; però la veritat és que som incapaces d’acompanyar a la persona realment. Soledad veu un vincle entre la vellesa i la mort. Com hem de viure la mort si rebutgem la vellesa? Vivim constantment intentant allargar la vida – cremes per les arrugues, ens pintem el cabell… – però el més important és acceptar el pas del temps. La vellesa i la mort estan molt vinculades. A la Cristina la va sorprendre que un pacient de 95 anys que tenia una malaltia mai s’hagués plantejat la mort. Llagostera es pregunta què li hagués agradat fer diferent de la seva vida, si es penedeix d’alguna cosa, i intenta posar-hi solució. La consciència de la mort ens pot portar més consciència sobre la vida. Soledad pregunta al Pol si ell compraria l’eternitat i respon que en moltes fases de la seva vida, sí. En canvi, per a Soledad, la mort li sembla molt positiva i no compraria l’eternitat. I vosaltres? 

Una nova reflexió s’obria immediatament: existeixen morts injustes o morts que no toquen? És evident que si una mare perd el seu fill de 9 anys, serà una mort dolorosa, però si comprem el relat que és una mort injusta, posem etiquetes i jutgem el patiment de les altres persones. Pol pregunta si és el mateix que se’t mori un fill o un pare amb 80 anys. Espartac respon que en general, acostumem a preguntar que quants anys tenia la persona morta i de què ha mort, però fent aquestes preguntes invalidem el dolor si la persona era gran. I, en canvi, tingui l’edat que tingui, és important plorar les morts.

Permetem-nos estar de dol i no jutgem quines morts són pitjors o millors, deixem que els dols siguin els dols. Cristina Llagostera afegeix que hi ha dues coses importants: no podem jutjar des de fora el procés que viu l’altra persona. El dol de la persona serà en sintonia amb com era d’important aquella persona que ha perdut. En el procés també hi té cabuda la injustícia, però serà interessant que aquesta transiti i es transformi. Si tenim aquesta mirada de no jutjar, segur que podrem tenir més cultura d’acompanyar. A vegades volem acompanyar, però no sabem com, no tenim les eines… és important parlar menys i escoltar més, serà un procés que també ens ajudarà a nosaltres perquè totes les persones vivim moments difícils, pèrdues i dols. 

I un cop la mort ens ha tocat a prop, serveix de res pensar en tot el que podríem haver fet? Per Espartac Peran és essencial acceptar que vas fer el que vas poder, no torturar-te. Ja no pots fer res per la persona que va morir, però el que sí que pots fer és cuidar les persones vives del teu voltant, pots canviar la teva actitud cap a elles. És curiós com no aprenem: anem a un enterrament i quedem molt afectades, però quanta estona ens dura la consciència que la vida són quatre dies? Ho esborrem i tornem a la nostra vida quotidiana. Cristina Llagostera explica que moltes vegades, en el procés de dol apareix la culpa, un sentiment de “falta de temps”. Això no es resol tan ràpidament com ens agradaria. A vegades, quan has hagut de cuidar a la persona, apareix també un sentiment de responsabilitat, i és essencial que ens preguntem d’on ve la culpa, i des de fins, transformar-la perquè no s’enroqui com una pedra. La Soledad afegeix que hi ha molta connexió entre com gestiones la teva vida i com gestiones la mort.

Com gestiones la vida és un reflex de com t’enfrontaràs a la mort. Ella viu el present amb actes de presència. Espartac pensa que si ens acostumem a parlar de la mort, ens acostumarem a dir que existeix el privilegi de poder-nos acomiadar. Cristina Llagostera també creu que és important treballar acceptar aquesta mort i parlar-ne. Com amics i familiars, quan tenim algú malalt a prop, tenim por. Què li diré? Però és un moment que és important ser-hi i del que ben segur te n’emportaràs coses. No és fàcil, però quan vivim mals moments ens adonem del que és essencial a la vida. 

La sessió no podia acabar millor: amb una interpretació i lectura del conte “El secret de la calaixera”, a càrrec d’Espartac Peran, en el que significa la mor a través de la figura d’una nena. Perquè sí, amigues. Sempre podem parlar de la mort com, quan i de la manera que vulguem.